Resum ràpid:
- L'amiant va ser un material "miraculós" utilitzat massivament abans de conèixer els seus riscos mortals.
- Hollywood va utilitzar neu d'amiant pur en pel·lícules com El mag d'Oz.
- Fins i tot els cigarrets Kent Micronite tenien filtres amb amiant blau, molt cancerigen.
- També es trobava en pintures texturitzades, plàstics, mànecs d'olles i paelles, estris de cuina i electrodomèstics.
- Cal manipular amb precaució els objectes molt antics si són de plàstic i retirar qualsevol amiant professionalment.
Continguts:
Durant gairebé un segle, l'amiant va ser vist com el "mineral miraculós". Era abundant, fàcil d'extreure i transportar, increïblement barat, versàtil, pràcticament indestructible i completament ignífug. Quan la revolució industrial es va consolidar a finals del segle XIX, fabricants de tot el món van integrar l'amiant en multitud d'objectes i productes de consum.
Abans que la recerca mèdica vinculés fermament la inhalació de les seves fibres microscòpiques amb malalties pulmonars mortals, l'amiant es va obrir camí en espais i productes que avui ens semblarien absolutament terrorífics.
Des de l'amiant per a recrear neu falsa en grans produccions de Hollywood, fins a filtres dels cigarrets fabricats amb amiant blau, fer una ullada a la història de l'amiant industrial des del present és un exercici d'anàlisi estrany i tràgic del que va ser una era sense regulació i sense consciència dels seus riscos.
La "màgia" de l'amiant al cinema clàssic: utilitzat per a creació de neu falsa
Durant el període 1920-1960, la coneguda com "edat d'or de Hollywood", crear neu caient de forma realista sota els llums intensos i abrasadors dels estudis de gravació era un repte logístic enorme. Abans que es comprenguessin els greus riscos per a la salut de l'amiant, els estudis de cinema utilitzaven amiant blanc (crisotil) pur al 100% com a material principal per a la neu falsa.
Aquesta neu falsa es comercialitzava tant per a Hollywood com per al públic general sota noms comercials acollidors com White Magic, Snow Drift i Pure White, i era apreciada perquè era lleugera, queia meravellosament davant la càmera com si fos neu real i, molt important, era completament ignífuga.
El mago de Oz (1939)
Aquest és l'exemple més infame de la història del cinema. Durant la icònica escena amb els personatges dormint en un camp de roselles, Glinda, la bruixa bona, llança un encanteri per despertar la Dorothy, el lleó covard i l'home de llauna. La neu flonja i suau que queia lentament i que cobria els actors en aquell moment era, en realitat, amiant crisotil pur d'ús industrial acumulant-se sobre les seves cares, cabells i vestuaris durant tota la duració de l'escena.
Segons un article del Mesothelioma Center, que ha documentat vuit pel·lícules clàssiques que van utilitzar amiant tòxic per a simular neu, l'equip va crear la neu ruixant una barreja d'escuma i crisotil sobre el plató.
A més, el vestit d'espantaocells de l'actor Ray Bolger estava folrat d'amiant, i l'escombra de l'actriu que interpretava la Bruixa Dolenta també contenia asbest per minimitzar el risc d'incendi al plató, tal com recull la Henderson Environmental en el seu article Mag d'Oz i asbest: una història de Hollywood força perillosa.
Quince días de Placer (1942) i Navidades Blancas (1954)
A l'escena final de "Quince días de placer", quan sona la cançó "White Christmas", la neu que cobria els artistes era també amiant blanc.
La mateixa tècnica es va utilitzar en la pel·lícula "Navidades blancas" (White Christmas) de 1954. Com explica aquest article del bufet d'advocats britànics Williamsons Solicitors, l'amiant es va utilitzar com a neu falsa en moltes pel·lícules de nadal antigues.
Ciudadano Kane (1941)
L'obra mestra d'Orson Welles va utilitzar amiant blanc per cobrir decorats i simular fons hivernals. El Mesothelioma Center en aquest article assenyala que el nen actor que interpretava el jove Kane va passar molt de temps envoltat d'amiant.
Evolució dels materials de neu falsa: des de flocs de blat de moro, fins a amiant i paper
Els cineastes de principis i mitjans de segle XX van provar varies fórmules i combinacions de materials (incloent la més tòxica d'elles, l'amiant) per a simular la neu durant els rodatges.
Segons la web de notícies NPR, en una entrevista a l'historiador especialitzat en Hollywood Marc Wanamaker, les productores cinematogràfiques han utilitzat moltes tècniques diferents al llarg dels anys per a recrear la neu davant la càmera, des de l'amiant fins al sabó o el paper.
A la taula de sota et presentem un resum del que es comenta a l'entrevista en si:
| Material | Quan es va utilitzar | Per què es va utilitzar i per què es va abandonar |
|---|---|---|
| Cotó | Primers films muts | Pros: Aspecte suau i esponjós. Contres: Perill d'incendi massiu sota els llums calents de l'estudi. |
| Flocs de blat de moro i guix | Primers films sonors | Pros: Visualment convincent. Contres: Massa sorollós. Caminar sobre els flocs pintats amb guix arruïnava les pistes d'àudio, obligant els actors a tornar a doblar tots els diàlegs de la mateixa escena. |
| Amiant | Dècada de 1930 – 1950 | Pros: Ignífug, flotació i caiguda perfecta i lenta, barat. Contres: Cancerigen i mortal. La inhalació de les fibres causa mesotelioma, asbestosi i càncer de pulmó. |
| Barreja de Foamite | Dècada de 1940 en endavant | Pros: Escuma segura, ruixada en líquid. Frank Capra va barrejar Foamite, aigua, sucre i sabó per a Que bonic és viure (1946) perquè els actors poguessin caminar en silenci, segons recullen a aquest article de Mesothelioma Center Contres: Es fonia i es movia ràpidament al plató. |
| Paper modern i CGI | Era moderna | Pros: Paper de cel·lulosa reciclat i ignífug (la marca més coneguda és Snowcel) combinat amb efectes visuals digitals. Opció completament segura. |
El filtre per a cigarrets Micronite: inhalar fum de tabac junt amb fibres d'amiant pur
Potser l'aplicació més contraintuïtiva i sense sentit de l'amiant en la història del gran consum es va produir a principis de la dècada de 1950.
A mesura que les preocupacions de salut sobre el tabaquisme començaven a sorgir en la consciència pública, la Lorillard Tobacco Company va introduir la seva marca de cigarrets "Kent Micronite" el 1952.
L'empresa anunciava agressivament que el seu revolucionari nou filtre "Micronite" oferia "la major protecció per a la salut en la història dels cigarrets", afirmant que filtraria els irritants del tabac que irritaven la gola millor que qualsevol altra marca. El que no anunciaven era que entre el 15% i el 25% de la composició del filtre estava feta de crocidolita (amiant blau).
L'amiant blau és potser el més tòxic de tots els tipus d'amiant, ja que les seves fibres extremadament fines i en forma d'agulla són les més nocives de tots els amiant que existeixen.
Com que el material del filtre era amiant altament friable (es trencava fàcilment), els fumadors inhalaven directament milions de fibres microscòpiques d'amiant directament als pulmons amb cada calada.
Els experts de Mesothelimoa Center estimen que un fumador d'un paquet al dia dels Kent dels anys 50 inhalava més de 130 milions de fibres mortals d'amiant a l'any. La línia de cigarrets "Kent Micronite" va deixar de fabricar-se discretament i sense fer soroll, i es va substituir per filtres d'acetat estàndard el 1956. No obstant, la tabaquera va acabar deixant un rastre de malalties respiratòries greus i va rebre centenars de demandes exigint compensacions econòmiques per part d'empleats i les seves famílies que havien mort o patit greus seqüeles.
Aïllament i pintures texturitzades: el gotelé i tècniques de pintura específiques
Si entraves en una casa de mitjan del segle XX, podia ser que l'amiant estigués literalment pintat a les parets i els sostres.
Durant les dècades de 1960, 70 i 80, les pintures acústiques i texturades estaven de moda. Productes com Artex (una coneguda marca de revestiment de superfícies) i diverses barreges de pintures texturitzades per a tècniques de gotelé depenien en gran mesura de l'amiant com a agent aglutinant barat i texturitzant.
Si vols ampliar informació en relació a aquest tema, pots llegir el nostre article sobre el gotelé amb amiant.
Amiant al palmell de la teva mà cada dia: plàstics d'ús diari amb fibres d'amiant a la fórmula
Durant principis i mitjans del segle XX, la indústria dels plàstics va desenvolupar-se gràcies a resines sintètiques primerenques, sobretot la baquelita (una resina de fenol-formaldehid) i primers compostos de melamina o motlles. La resina líquida pura és altament inestable i a mesura que es refreda, es contreu, es deforma i es poden formar esquerdes fràgils fàcilment. Per solucionar-ho, els fabricants barrejaven fibres d'amiant a la resina calenta per estabilitzar el plàstic líquid alhora que gràcies a l'amiant augmentaven la seva resistència estructural i resistència a la calor.
Segons el Mesothelioma Center, en el seu article sobre l'amiant en productes de plàstic emmotllable, s'assenyala que la baquelita de la companyia Union Carbide contenia amiant en algunes de les seves formulacions (fins a un 40% en el seu apogeu) i es feia servir en productes com panells elèctrics, interruptors i carcasses d'electrodomèstics.
L'amiant era l'aglomerant perfecte: permetia la producció massiva barata de peces de plàstic emmotllades que podien suportar condicions tèrmiques i caigudes sense trencar-se.
Per aquesta raó l'amiant es va barrejar àmpliament en:
- Estris de cuina: Mànecs d'olles, primers bols de plàstic i carcasses d'electrodomèstics per a cuina.
- Infraestructura elèctrica: Caixes de components elèctrics, interruptors de llum i blocs de terminals (on les seves propietats d'aïllament elèctric eren apreciades).
- Articles per a la llar: Assecadors de cabells, suports de planxa i carcasses de ràdios i telèfons.
Precaucions a l'hora de restaurar objectes antics
Quan aquests articles de plàstic antics estan intactes, l'amiant està fermament contingut dins de la matriu química de la resina, cosa que el fa inofensiu en ús normal.
Però si un aficionat o un professional en restauració d'objectes utilitza paper de vidre en sec per allisar ratllades, desgastar una vora o netejar una peça antiga de plàstic emmotllat, aquesta fricció pot trencar la matriu de resina, l'amiant estructural es polvoritza instantàniament en una pols aerotransportada i la persona acaba respirant l'amiant.
Et recomanem que si és el teu cas, utilitzis paper de vidre humit i NO facis l'escatat del material en sec: l'aigua captura les partícules de pols immediatament, convertint-les en una pasta segura que pots netejar sota l'aixeta, i evitant que les fibres microscòpiques flotin a la zona de respiració del restaurador.
Una reflexió des del punt de vista modern
Mirant enrere, l'adopció industrial de l'amiant sembla una bogeria col·lectiva. Les empreses van col·locar una toxina respiratòria als nostres platós de cinema, als filtres de cigarrets, en pintures i fins i tot als mànecs de les nostres paelles.
Serveix com un recordatori històric colpidor: el fet que un material resolgui brillantment un problema d'enginyeria avui no significa que no estigui sembrant una catàstrofe silenciosa per al futur.
El teu amiant està a les nostres mans
Com veus, a RetiradaAmiant.cat en sabem de la història de l'amiant i com manipular-lo. Sabem on s'amaga, quins materials el contenen, i com NO manipular aquests materials. Les conseqüències de l'exposició a aquest material són greus, així que et recomanem que per a retirar residus d'asbest no facis invents i contactis amb nosaltres.
Redactem la majoria de pressupostos de retirada d'aminat online, sense que hagis de sortir de casa, i podem recollir qualsevol residu d'amiant, tant si ets un particular amb una petita placa de fibrociment o baixant d'uralita com si es tracta d'una gran coberta industrial de centenars de metres quadrats. Ens encarreguem de l'amiant per complexa i gran que sigui la retirada.
Contacta amb nosaltres sense compromís:
