Dades ràpides:
- Uralita va ser fundada el 1909 pels germans Roviralta a Cerdanyola del Vallès, amb una llicència de la patent de fibrociment d'Eternit
- El nom "Uralita" prové dels monts Urals, d'on s'extreia l'amiant, i es va convertir en sinònim de les plaques de fibrociment a Espanya
- Sota el control de Joan March, l'empresa va créixer fins a tenir 5.000 treballadors i produir més del 50% del fibrociment espanyol
- El doctor Rodríguez Roisín va demostrar el 1975 la perillositat de l'amiant, posant Uralita al punt de mira de centenars de demandes
- L'empresa va canviar el nom a Coemac el 2015, va fer fallida el 2020 i va deixar de cotitzar el 2022, deixant un llegat tòxic que encara perdura
Continguts:
Al llarg del segle XX, poques empreses han marcat tant el paisatge industrial i urbà d’Espanya com Uralita. El nom "Uralita" fins i tot es va convertir en sinònim de les ondulades plaques de fibrociment que cobrien terrats, naus industrials i coberts de tot el país.
Però darrere d’aquest èxit comercial s’hi amaga una història complexa, plena d’ambició, persecució política, una greu crisi de salut pública i, finalment, una fallida empresarial que ha deixat centenars de víctimes. En aquest article t'expliquem fil per randa la història d'Uralita, el major productor de productes de fibrociment amb amiant de l'estat espanyol.
La història d’Uralita comença a principis del segle XX, quan l’enginyer industrial Josep Maria Roviralta Alemany (Barcelona, 1880 - Biarritz (França), 1960), va descobrir durant els seus viatges per Europa un material que combinava ciment amb fibres d'amiant (asbest) per obtenir un material de construcció versàtil, resistent, lleuger, ignífug i molt barat de produir.
La patent d'aquest producte era explotada per la família austríaca Hatschek. Ludwig Hatschek es considera l'inventor del fibrociment a Europa: va treballar durant 7 anys en perfeccionar el producte i el va patentar, per després començar a comercialitzar-lo a través de l’empresa Eternit. Els Hatscheck van vendre els drets d'explotació d'aquesta patent a diferents empreses a través de llicències. Els germans Roviralta van comprar una d'aquestes llicències.
La creació de l'empresa Roviralta & Cía Ingenieros
Josep Maria Roviralta i el seu germà Manel van obtenir una llicència per fabricar aquest producte a Espanya, i l'11 de Març de 1909 van fundar l’empresa Roviralta y Cía a Cerdanyola del Vallès. El creixement va ser imparable: a mitjans dels anys vint ja comptava amb 350 treballadors, i cinc anys més tard havia doblat la plantilla fins als 700.
El naixement de la marca "Uralita"
El material que fabricaven (ciment barrejat amb fibres d'asbest), va ser batejat com a "uralita" en referència als monts Urals, d’on s’extreia l’amiant en forma de roca que més tard es processava per a la fabricació de les plaques, tubs i diferents productes de fibrociment.
De fet, com vam explicar en el nostre article sobre què és el crisotil, és a la zona dels Monts Urals on hi ha el major jaciment d'amiant del món, que avui en dia es continua explotant a través de l'empresa Uralasbest (l'extracció i ús de l'amiant encara és legal a molts països del món).
Creixement i expansió per Espanya
La marca Uralita es va convertir ràpidament en sinònim del sector de la construcció, permetent instal·lar cobertes, canalitzacions i dipòsits d'aigua de forma ràpida i econòmica. La factoria de Cerdanyola del Vallès produïa tota mena de productes per a tot el mercat nacional.
Per descomptat, en aquella època no se sabia sobre el potencial tòxic de l'amiant.
Com a curiositat, i com es pot veure en els dos anuncis de dalt, durant la primera meitat del segle XX les oficines comercials d'Uralita a la ciutat de Barcelona estaven a la Plaça Antoni Lòpez nº 15, al final de la Via Laietana (actualment Plaça Idrissa Diallo).
La persecució franquista i el traspàs de l'empresa a Joan March
Els problemes dels germans Roviralta i la seva empresa van arribar un cop finalitzada la Guerra Civil. La dictadura franquista els va posar al punt de mira per la seva condició de republicans, i els acusava de maçons per haver-se relacionat amb les esferes modernistes de la ciutat, per exemple assistint a les tertútiles del cafè Els Quatre Gats.
Sota la pressió del règim, els Roviralta es van veure obligats a vendre el negoci a Joan March i Ordinas, el poderós magnat mallorquí que havia donat suport econòmic a Franco.
Els Roviralta van conservar drets econòmics vitalicis sobre els resultats de l’empresa, però van perdre el control d’un negoci que ells havien creat i que estava destinat, durant les següents dècades, a convertir-se en un gegant industrial de gran envergadura.
L’expansió d’Uralita: un imperi del fibrociment
Sota el control de Joan March, Uralita va viure la seva època d’or. L'empresa va canviar el seu nom a Uralita S.A., abandonant la denominació original de "Roviralta Ingenieros", i el tamany de l'empresa entre 1947 i 1985 va créixer en varis ordres de magnitud.
De fet, durant l'època de major creixement, el 77% de l’amiant importat a Espanya es destinava a la fabricació de fibrociment, i més del 50% d’aquesta producció era d’Uralita. L’empresa va arribar a tenir 5.000 treballadors a tot el grup i es va consolidar com el principal productor espanyol de fibrociment.
La fàbrica de Cerdanyola del Vallès, que va operar entre el 1907 i el 1997, va ser el centre neuràlgic de la producció. Però Uralita no es va limitar a Catalunya: va obrir plantes a Getafe i en altres localitats de l’Estat, a més d'aquirir fàbriques a Portugal i altres països europeus. Amb el temps, el grup es va diversificar en teules, canonades, plaques de guix (amb la marca Pladur) i, especialment, aïllants tèrmics i acústics.
Línia de productes fabricats per Uralita
Roviralta Ingenieros i més tard Uralita S.A., van fabricar una miríada de productes en base a fibrociment amb amiant. Les plaques grises que tots coneixem com a "plaques d'uralita" són el producte més famós, però n'hi va haver d'altres.
La llista completa de productes va ser:
- Teules i recobriments ceràmics
- Ceràmica plana
- Tubs i canalitzacions
- Dipòsits i tancs per a emmagatzemar líquids
- Baixants i canals
- Jardineres
- Productes d'aïllament sota la marca "Ursa"
- Panells aïllants en fibra de vidre
- Panells tipus XPS
- Guixos
- Guix en pols
- Plaques de guix comprimit (la famosa marca Pladur)
- Productes per a protecció passiva contra incendis
- Subministraments per aparells sanitaris (tuberies, canalitzacions, desaigües)
Les primeres sospites: quan l'exposició a l’amiant va començar a afectar treballadors i persones
Malgrat les propietats meravelloses de l’uralita, ja des d’inicis del segle XX hi havia evidències científiques que assenyalaven que l’amiant era perjudicial per a la salut.
En el cas d'Uralita, va ser a la dècada dels anys setanta, durant els últims anys del franquisme, quan es van començar a publicar els primers estudis dels impactes de l'exposició a pols d'amiant.
El primer estudi mèdic sobre els perills de l'amiant a Espanya
Ja als anys 40 del segle XX s'havien publicat estudis a Estats Units i Alemanya sobre els més que probables perills de la pols d'amiant, però no va ser fins els anys '70 que un estudi de les conseqüències de l'exposició a l'amiant es va fer a l'estat espanyol.
Segons podem llegir en un article del 2012 a Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia escrit per Afredo Menéndez-Navarro, la història va ser la següent:
Van ser un grup de joves metges amb fortes conviccions antifranquistes, que treballaven als anys '70 al recentment creat Departament de Pneumologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, els que van establir les bases per vincular de manera definitiva les bases de la dimensió social del problema de l'amiant al nostre país.
El més destacat d'aquest grup seria el doctor Roberto Rodríguez Roisín (metge resident de darrer any al citat departament) qui al setembre de 1973 va viatjar des de l'Hospital Clínic a l'Hospital Brompton de Londres per continuar la seva formació al laboratori de funció pulmonar.
A Londres va tenir contacte amb treballadors britànics afectats per l'asbestosi i això va despertar el seu interès per la matèria, a la qual va dedicar la seva tesi doctoral, que va defensar a la Universitat de Barcelona l'octubre de 1975. En col·laboració amb el seu col·lega César Picado Valles, el doctor Rodríguez Roisín va començar a treballar amb el comitè d'empresa de la fàbrica Uralita de Cerdanyola, on examinava els treballadors afectats i proporcionava suport científic a les reclamacions de la plantilla sobre els riscos laborals que suposava l'amiant.
Aquesta feina, que va culminar durant els primers anys de la transició, va consolidar el Departament de Pneumologia de l'Hospital Clínic com un referent nacional en investigació sobre asbestosi i va contribuir a la conscienciació pública sobre els riscos de l'amiant.
LA LITERATURA MÉDICA ESPAÑOLA SOBRE LOS RIESGOS DEL AMIANTO DURANTE EL FRANQUISMO
Alfredo Menéndez-Navarro
Departamento de Historia de la Ciencia, Universidad de Granada
Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, vol. LXIV, nº 1, enero-junio, págs. 7-36
Enllaç a l'article (arxiu pdf)
A més de demostrar la perillositat de l'amiant, la publicació el 1975 de la tesi doctoral del doctor Roisín titulada Aspectos fisiopatológicos de la asbestosis pulmonar va posar Uralita al punt de mira de les demandes de centenars de treballadors, familiars de treballadors i veïns propers a la factoria que durant van estar respirant les fibres d'asbest sense saber-ho i que començaven a pagar-ne les conseqüències amb problemes de salut.
Malgrat totes les evidències, i encara que es van prendre mesures de seguretat a nivell de plantilla i de processos productius per minimitzar la inhalació i contaminació ambiental amb fibres, Uralita va continuar treballant amb amiant fins al 1997.
L’última etapa: noves marques i productes
Amb la progressiva prohibició dels diferents tipus d'amiant a finals dels anys '90 i principis dels 2000, Uralita va migrar cap a altres línies de productes sempre dins del món de la construcció.
Pladur, Agiss i Adequa: també marques d'Uralita
A finals dels anys 90, amb el creixement aconseguit en dècades anteriors i amb una visió més global del sector de la construcció, Uralita va crear vàries línies de productes específics per a aplicacions concretes:
- Pladur: la famosa marca de plaques de guix comprimit, àmpliament utilitzada encara avui en dia, també era una marca del grup Uralita
- Agiss: guix en pols per a mesclar amb aigua i aconseguir acabats de qualitat
- Adequa: línia de canalitzacions i tubs d'evacuació en base PVC
La línia de productes d'aïllament "Ursa"
A principis dels anys 2000, Uralita va fer un gir estratègic per allunyar-se del llegat tòxic del fibrociment, que va ser prohibit totalment a l'any 2002. El grup va adquirir la divisió d’aïllants de l’empresa alemanya Pfleiderer AG, que en aquell moment passava per una situació econòmica complexa. Aquesta adquisició va donar lloc a la creació d’Ursa, la filial de productes d’aïllament que esdevindria durant uns anys, el cor del negoci. Ursa de fet, va arribar a representar a l'any 2007 la meitat de la facturació del grup Uralita.
En el moment de màxima expansió Ursa tenia 13 fàbriques a Europa: a França, Alemanya, Itàlia, Eslovènia, Bèlgica, Hongria, Polònia i Rússia, a més d'Espanya, i estava activa en les dues àrees de producte més avançades en aquella època: l'aïllament a base de fibra de vidre i l'aïllament fabricat amb materials plàstics, principalment productes XPS, que eren resistents a la humitat i oferien un bon aïllament tèrmic.
La modernització dels diferents Codis Tècnics de l'Edificació a l'estat espanyol i arreu d'Europa (amb majors exigències en quant a aïllament tèrmic i acústic i eficiència energètica per a nous habitatges) presentava una nova oportunitat per a Uralita a través de la seva filial d'aïllaments Ursa.
No obstant, l'esclat de la crisi immobiliària a l'any 2008 i la conseqüent paralització del sector de la construcció durant quasi una dècada (així com les demandes d'ex-treballadors i persones afectades per la pols d'amiant) va significar el principi del final de la companyia.
Les demandes, el canvi de nom a "COEMAC", i la fallida final
L’herència de l’amiant junt amb la greu crisi del sector de la construcció del periode 2008 - 2015 va acabar passant factura i l'empresa va fer fallida i va desaparèixer definitivament l'any 2020.
Demandes contra Uralita
A mesura que les malalties (asbestosi, càncer de pulmó, mesotelioma) apareixien entre els treballadors i els veïns de les fàbriques, les demandes judicials es van multiplicar. Uralita va ser condemnada en diverses ocasions a pagar indemnitzacions milionàries.
En concret, la compensació més gran a la que va haver d'enfrontar-se Uralita va ser una condemna de 3,4 milions d'euros l'any 2019, que es va sumar a uns altres 24 milions anteriors que l'empresa va haver de pagar a treballadors, familiars de treballadors i veïns de la fàbrica de Cerdanyola del Vallès, així com també demandes procedents de treballadors d'altres factories (Getafe, Sevilla...).
El representant dels treballadors contra Uralita i les seves altres marques (com Rocalla) va ser la cooperativa d'advocats Col·lectiu Ronda.
Les constants apel·lacions de l'empresa contra les sentències, l'ocultació dels diferents estudis sobre els efectes de l'amiant en les persones, els successius endarreriments en el pagament de les indemnitzacions amb l'excusa que es podria afectar els resultats econòmics, i la progressiva sensació de falta d'humanitat i empatia vers els afectats van deteriorar de forma molt greu la imatge d'Uralita a escala nacional.
Venda d'Ursa i nova denominació: Coemac
L’any 2015 van produïr-se dos fets destacats que van marcar el principi del final de l'empresa. En aquell moment Uralita estava patint certes dificultats econòmiques, primer per les diverses demandes en marxa, però principalment a causa de la crisi del sector de la construcció del periode 2008 - 2014.
Acorralada entre la crisi econòmica i del sector de la construcció i les constants demandes, l’empresa va fer un canvi de nom: Uralita va passar a denominar-se Corporación Empresarial de Materiales de Construcción (COEMAC). La direcció de l’empresa va argumentar que la denominació comercial Uralita "ja no responia ni a servei ni a producte algun ofert per la companyia".
El canvi de nom es va produir poc després de la obligada venda de la divisió d'aïllaments Ursa per reduir el deute de 320 milions que arrossegava l’empresa. Ursa des d'aquell moment va passar a mans d’un grup de fons liderats per KKR.
Concurs de creditors, fallida i desaparició
Però el canvi de nom i la venda de la seva divisió més rentable no va servir per esquivar el passat. El juny del 2020, Coemac es va declarar en concurs de creditors, al no poder fer front a les indemnitzacions per danys causats per l’amiant. Aquell mateix any, l’Audiència Provincial de Madrid la va condemnar a pagar 3,5 milions d’euros a 14 famílies de Cerdanyola i Ripollet.
El març del 2022, Coemac va deixar de cotitzar en borsa. Amb això es tancava la història d’una empresa que havia estat durant més d’un segle un símbol de la indústria espanyola, però que també havia deixat una estela de malalties, morts i una herència tòxica que encara avui persisteix en terrats i coberts de tot el país.
Un llegat tòxic que encara perdura
Avui, el nom d’Uralita continua sent sinònim de les plaques de fibrociment amb amiant que encara cobreixen milers d’edificis a Catalunya i a la resta d’Espanya. La retirada d’aquest material és l’herència que l’empresa ha deixat a generacions senceres.
A RetiradaAmiant.cat treballem cada dia per eliminar aquest residu de llars, entorns escolars, empreses i edificis públics, posant fi placa a placa, a una història que ha durat molts anys i que esperem acabi aviat.
Contacta amb nosaltres o demana pressupost per a que evaluem la retirada del teu amiant:
Si vols, fes un cop d'ull als nostres serveis:
,_des_de_la_via_del_tren.jpg){kind=link}